AUDIOVISUALS

El neorealisme italià fou un moviment cinematogràfic sorgit un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquest moviment va ser reflectir el dia a dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes i misèries. Amb aquest objectiu, en algunes de les produccions es va decidir no comptar amb actors professionals, no utilitzar decorats sinó localitzacions reals i prescindir d'il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en pantalla fos el més semblant al que es podia trobar a la realitat.

 

Context geogràfic:

Ens trobem a Itàlia, justament a finals de la Segona Guerra Mundial. Durant aquest període, degut a la dictadura de Benito Mussolini, l’únic cinema que es podia projectar era patriòtic i poc novedós, a més a més, aquests films només tractaven temes a favor del feixisme o del gloriós passat de l’Imperi Romà. 

 

El 1943 es va produir la caiguda del règim feixista de Mussolini i posteriorment al final de la guerra, deixant el país en una ruïna econòmica i social. D’altra banda, la caiguda del feixisme va donar als directors italians molta llibertat creadora a l'eliminar qualsevol tipus de censura. No obstant això, van trobar un gran problema, els estudis Cinecittà, que durant molts anys va ser una gran productora, es trobaven destruïts a causa d'un bombardeig durant la guerra. 

​

Context artístic:

La caiguda del fascisme va suposar l’eliminació de la censura i va permetre a directors italians parlar sobre temes que abans no estaven permesos. 

Una de les primeres figures que va llançar un rampell per al canvi va ser el periodista antifeixista Leo Longanesi. Aquest periodista va ser el primer que va instar els directors de cinema italians a sortir als carrers de les ciutats i els pobles per filmar la realitat. Els directors es van centrar a gravar temes socials, polítics i econòmics en primera persona. Així va ser com va néixer el Neorealisme italià.
 

Context sociocultural:

Una nova relació entre l'artista i la societat s'estableix en aquest llavors, demostrant els directors un compromís ètic i moral amb la realitat, sustentat en què el cinema podria canviar les coses i ajudar a una Itàlia en ruïnes.

El neorealisme va marcar el cinema d'una manera determinant, servint com a model per a països en els quals les dificultats per produir eren molt grans, com en l'africà i en part de cinema espanyol.

 

Influència musical: 

La música del neorealisme s’allunyava molt de l’estil històric i musical que mostrava el cinema feixista. El neorealisme italià va decidir donar-li menys importància a la música i va utilitzar el recurs del silenci per donar una sensació més realista al films. La música que es va utilitzar volia que formés part de l’argument i que fos més creïble amb l’escena.

 

CARACTERÍSTIQUES 

• Es produeix una ruptura amb el cinema anterior, sorgeix una nova forma de mirar la realitat, trenca amb el llenguatge cinematogràfic establert, com l’estatunidenc, el cinema comercial i el cinema d’exaltació nacional i propaganda feixista.  Es crea la seva pròpia forma, sobretot en quant a la temàtica. 

• La finalitat del cinema, canvia totalment, no només es tracta de mostrar la realitat de la societat, sinó que hi ha una creencia de que a través del cinema es poden canviar les coses. 

• Elecció d'una estètica documental, perquè s’allunya de la ficció i és un gènere realitzat sobre imatges presses de la realitat. Cerquen el màxim realisme i verosimilitud, i prescindeixen de qualsevol mena d’efecte o trucatge. 

• Cerquen la màxima objectivitat possible i adopten un punt de vista moral i compromès socialment per denunciar les injustícies existents.  

• Rebutgen els drames històrics, l’adaptació de novel.les o el cinema d’herois i es centren en personatges anònims, de classe humil. 

• Voluntat de donar al cinema un nou esperit democràtic 

• Voluntat d’apropar el mitjà a la gent del carrer.

• Té molta influència del recent passat feixista.

• Destaquen per la improvisació, tot i que es respecten les normes de continuïtat.

• Rebuig de l'artifici, ja sigui en l'edició, rodatge o il·luminació en favor d'un estil més lliure i/o natural. 

• Les situacions en les que es troben en aquest context fan que sigui un corrent amb pocs recursos i molt precari. Compten amb pressupostos molt baixos i per això rebutgen el maquillatge i els vestuaris, s’empren vestuaris reals. També els manca de material i d’estudis de rodatge, fet que es veu afectat en la producció. 

• Dintre del neorealisme coexisteixen dues posicions ètiques, la marxista, més política, realitzada per part de Visconti i una de caràcter religiós, la catòlica realitzada per Vittorio De Sica. 

• Donen més importància a les emocions que a els plantejaments ideològics.  

• Les pel.lícules van obtenir el suport del públic itàlia de la època.

​​

       Narració  Des d’un punt de vista narratiu: 

• Suposa una reacció contra els arguments del cinema de la posguerra, que era molt repressiu, no permetia gaire  llibertat creativa als cineastes i  mostrava un visió de la realitat enganyosa. 

• S’eliminen les normes del guió estricte i es basen molt més en la improvisació.

• No existeixen els finals feliços, normalment introdueix finals incerts. 

• Eviten les trames i històries d’un cinema més  accessible i clàssic en favor de plantejaments més durs  i realistes.

• Aborda les històries amb menys rigor, ja que totes les causes tenen que veure amb les condicions de vida de les persones, amb temes quotidians, que representen a la societat. 

• Ús del llenguatge col·loquial, no del literari.

• Diàlegs molt senzills i lineals. 

 

       Tècnica, muntatge i producció 

 

PRODUCCIÓ No hi ha disseny de producció, és a dir algú que s’encarregui de planificar l’aspecte que tindran els escenaris en els quals es desenvolupa l’acció. 

I l’equip de producció amb el que es compta és molt semblant als equips de producció dels documentals. 

ESCENOGRAFIA  La precarietat tècnica i sense estudis, marcan la posada en escena, no hi han decorats, recorrent a escenaris naturals i localitzacions reals com carrers, cases o espais públics. No hi ha  sets de rodatge, en part perquè a causa de la guerra estaven destruïts. 

IL.LUMINACIÓ  Treballen  amb il.luminació natural, mai artificial. 

SO No es recull un só directe, sinó doblat i poques vegades es treballa amb equips de sons, el que permet més mobilitat de la càmera. 

CÀMERA Es acostumen a gravar amb càmera en mà. 

ACTORS Hi han actors  tant professionals com no professionals  en un mateix projecte cinematogràfic. De fet a vegades els mateixos actors són els qui interpreten la seva pròpia història en el personatge. 

PERSONATGES No hi ha una gran elaboració de la caracterització dels personatges així que es proporciona un acostament a la realitat i més flexibilitat en la posada en escena.  

​

 

PEL·LÍCULES:

Roma, ciutat oberta (Roberto Rosselli, 1945)

Sciuscià (Vittorio De Sica, 1946)

El lladre de bicicletes (Vittorio De Sica, 1948)

La terra tremola (Luchino Visconti, 1948)

Bitter Rice (Giuseppe De Santis, 1949)

La strada (Federico Fellini, 1954)

 

• EL LLADRE DE LES BICICLETES

 

Director: Vittorio De Sica

Any:1948

País: Itàlia

Gènere: Drama

Guió: Cesare Zavattini, Vittorio De Sica, Gherardo Gherardi, Suso Cecchi d'Amico, Oreste Biancoli, Adolfo Franci, Gerardo Guerrieri

Música: Alessandro Cicognini

Fotografía: Carlo Monturi

Actors: Lamberto Maggiorani, Enzo Staiola, Lianella Carell, Gino Saltamerenda, Vittorio Antonucci, Giulio Chiari, Fausto Guerzoni, Elena Altieri

 

Tràiler: https://youtu.be/H2P4xo9kmPM 

 

• LA STRADA

Director: Federico Fellini

Any: 1954

País: Itàlia

Gènere: Drama

Guió: Tullio Pinelli, Federico Fellini

Música: Nino Rota

Fotografía: Otello Martelli

Actors: Anthony Quinn, Giulietta Masina, Richard Basehart, Aldo Silvani, Marcella Rovere, Livia Venturini

 

Tràiler: https://youtu.be/_DAa5SN0ffI 

 

• BITTER RICE

Director: Giuseppe de Santis

Any: 1949

País: Itàlia

Gènere: Drama

Guió: Carlo Lizzani, Puccini, Giuseppe de Santis, Corrado Álvaro, Ivo Perilli

Música: Goffredo Petrassi

Fotografía: Otello Martelli

Actors: Silvana Mangano, Vittorio Gassman, Doris Dowling, Raf Vallone, Checco Rissone, Adriana Silveri, Lia Corelli, María Grazia Francia, Dedi Risori, Anna Maestri.

 

Tràiler: https://youtu.be/qIrT0cpeH-U 

 

• LA TERRA TREMOLA

 

Director: Luchino Visconti

Any: 1948

País: itàlia

Gènere: drama

Guió: Luchino Visconti

Música: Willy Ferrero

Fotografía: Aldo Graziati

Actors: Maria Miracle, Sebastiano Valastro, Antonio Arcidiacono, Giuseppe Arcidiacono, Salvatore Vicari, Antonio Micale, Nelluccia Giammona

 

Tràiler: https://youtu.be/DBLRZXu3y78 

 

• SCIUSCIÀ

Director: Vittorio De Sica

Any: 1946

País: Itàlia

Gènere: Drama

Guió: Sergio Amidei, Adolfo Franci, Cesare Zavattini, Cesare Giulio Viola

Música: Alessandro Cicognini

Fotografía: Anchise Brizzi

Actors: Franco Interlenghi, Rinaldo Smordoni, Annielo Mele, Bruno Ortenzi, Emilio Cigoli.

 

Tràiler: https://youtu.be/N507yZBtgEQ 

 

 

 

MODELS I INFLUÈNCIES (IMPORTÀNCIA I RELLEVÀNCIA ALS CORRENTS ANTERIORS):

Pre Neorealisme:

Mussolini es va oposar totalment a la importació de cinema estranger, sobretot el estatunidenc. Feien servir el cinema com a arma molt potent però òbviament no podien fer res que afectes al Règim de Mussolini. Només es podien projectes les pel·lícules de comedia o que tenien un final feliç. No mostraven ni la misèria, ni la delinqüència, ni la violència, i si n’hi havia, ho censuraven. Només es permetia mostrar una Itàlia perfecta.

​

Neorealisme:

Un cop el Règim de Mussolini cau, el cinema, entre moltes altres vessants de l’art, van sentir la necessitat de buscar models d’anteriors èpoques.

La postguerra va requerir de reinventar-se ja que no hi havia diners per fer grans produccions. Va ser, doncs, la influència per el cinema de llocs on la producció cinematogràfica no podia tenir un cost elevat com el cinema Africà i en part el cinema Espanyol.

Els directors van demostrar un compromís ètic i moral amb la realitat. Consideràven que podien ajudar a la Itàlia en ruines que hi havia llavors. Narrar els successos sense censura ni filtres, va ser molt ben acollit per la Europa devastada per la guerra.

AL sinicis dels anys 50, aquest corrent comença a patir decaiguda. Els directors van començar a fer cinema més personal. A més, el nou govern Democrata Cristià no va veure bé algunes de les produccions del moviment.