De l’ull a la càmera fotogràfica

L’ull al llarg del temps s’ha anat relacionant amb diversos objectes per exemple la càmera fosca i la càmera fotogràfica.

Si analitzem les obres de divulgació científica veiem que tradicionalment l’ull s’ha comparat a una càmera fotogràfica. La comparació és afortunada ja que ambdues estructures tenen àmplies semblances.

Aquest instrument va ser descobert pel gran pintor i inventor Leonardo da Vinci (1452 – 1519), quan ell es trobava en una habitació fosca protegint-se del intens sol d’estiu. Llavors s’adonà que en la paret observava un paisatge idèntic a l’exterior però pitjor i invertit. Aquest va ser el naixement de la primera idea de la cambra fosca que més tard es transformaria en la càmera corrent fotogràfica.

A inicis del segle XVI l’àrab Ibnol Haitham va estudiar els eclipsis solars i els de la lluna. Va aconseguir passar per un forat petit els raigs lluminosos emesos pel Sol i reflectits per la lluna. Aquests van ser projectats a la paret de l’habitació fosca.

Aquest principi va ser utilitzat en els segles XVII i XVIII per dibuixar edificacions i paisatges, la seva reproducció es realitzava a la part interior d'una tenda de campanya com a càmera fosca.

Després a l’any 1893 el francès Daguerre va utilitzar plaques de coure recobertes de iodur de plata, material sensible a la llum, que deixava imprès l'objecte observat en les plaques. No obstant això, el tipus d’impressió en aquest material tenia un gran inconvenient que les fotografies havien de ser preparades amb anterioritat i revelades immediatament després de l’exposició.

L’any 1907 el científic Lumière va introduir una nova tècnica en el comerç les primeres càmeres fotogràfiques per obtenir fotos en colors, però la veritable fotografia a color va aparèixer el 1935 quan la companyia Kodak i Agfa van produir fotografies amb emulsió en tres capes i a tot color .

Leonardo da Vinci va donar un pas decisiu en aquest sentit al comparar la càmera obscura amb el funcionament de l’ull humà i al dir que la imatge latent que podem observar en una càmera obscura és similar a la que capta el nostre ull i que es transmet a través del nervi òptic dins el nostre cervell.8

Podem comparar l’ull amb una càmera fotogràfica ja que ambdues estructures tenen àmplies semblances.

La lent de la càmera i la còrnia de l’ull compleixen objectius semblants. Ambdues són lents positives i la seva funció és la de fer que els raigs de llum que incideixen en elles s’enfoquin en un sol punt, pel·lícula fotogràfica o retina respectivament. Perquè còrnia i lent treballin en forma òptima han de ser perfectament transparents i tenir les curvatures adequades. Si no és així, la imatge proporcionada serà defectuosa o no s’enfocarà en ellloc degut.

Darrere de la lent fotogràfica està el diafragma, que és un dispositiu que regula la quantitat de llum que ha d’arribar a la pel·lícula. A diferència de la pel·lícula fotogràfica, la retina té una sensibilitat lluminosa molt reduïda (limitada només a l’espectre visible). A l’ull, el diafragma correspon a l’iris, que és una estructura muscular perforada en el seu centre (pupil·la), i és el responsable del control de la llum que incideix en la retina. Així, quan hi ha poca llum ambient, l’iris es dilata creant una pupil·la molt gran, mentre que si la llum és intensa l’iris es contrau tancant al màxim la pupil·la.

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

LA CÀMERA FOSCA

El terme cambra fosca va ser utilitzat per primer cop per Johannes Kepler, en el seu tractat de nom Ad Vitellionen Paralipomena del 1604. En aquest tractat sobre la llum i la seva reproducció va definir i exposar els seus análisis de la cambra fosca, que posteriorment van servir per desenvolupar el telescopi.

En els seus orígens, la cambra fosca, consistía en una mera habitació tancada, amb una petita escletxa en una de les seves parets per on podía entrar la llum. Aquesta llum penetrant originava una imatge de l'exterior a la paret oposada de l'orifici, amb la curiositat de que la imatge resultant es trobava invertida i poc nítida. Amb el pas del temps la cambra ha anat evolucionat, i va passar a convertir-se en una petita caixa molt més manegable i a l'orifici de la caixa s'hi va col·locar una lent òptica per tal de millorar la qualitat de la imatge obtinguda.

La llum del sol es propaga en forma de rajos a través d’un petit forat, entra a l’interior d’una capsa tancada i reflecteix una imatge punt a punt. Com que es transmet en línia recta, projectar-la de forma invertida a la paret contrària del material. 

La persona que revelava les fotografies a la cambra fosca havia de treballar a les palpentes en absoluta foscor. El material fotosensible és el paper fotogràfic (en el qual s'imprimeix la imatge), els rotlles de pel·lícula que encara no han estat revelats, i els productes químics, com el revelador, el detenedor i el fixador.

 

Similituds entre la càmera fotogràfica i l'ull humà

 

1. La llum arriba a l'ull a través de la nineta (o pupil·la), mentre que a la càmera fotogràfica ho fa a través de l'objectiu. 

 

2. L'iris varia la seva obertura, es contrau o s'arronsa, i així controla la intensitat de llum que entra. En el cas de la càmera fotogràfica, per a graduar la quantitat de llum que entra dins d'aquest hi ha el diafragma, una peça que pot obrir o tancar el pas de la llum.

 

3. Per a graduar la quantitat de llum que entra dins d'aquest hi ha el diafragma. El cristal·lí és la lent que serveix per a formar una imatge nítida. Els raigs arribaran a la retina que reaccionarà i convertirà aquesta reacció en impulsos nerviosos que el nervi òptic portarà fins al cervell. Llavors percebrem la imatge. 

 

A dins l'objectiu hi ha un conjunt de lents (cristal·lí de l'ull) que enfocaran els raigs. Aquests finalment arribaran a la superfície de la pel·lícula on el material sensible reaccionarà transformant la superfície de la mateixa (la retina de l'ull). En ambdós casos la imatge entra i, com que ha de passar per un forat més petit (pupil·la o diafragma) arriba invertida a la retina o a la pel·lícula.